Ana Fernández: «Volíem fer alguna cosa que sortís de l’arquitectura estàndard, i aprofitar els nostres coneixements en l’àmbit social»
Ana Fernández Col·lab Entrevista
Ana Fernández és una de les fundadores de COL·LAB. És arquitecta superior per la Universidad Nacional de Buenos Aires (1985) i ha treballat a França, Anglaterra i especialment a Holanda. Parlem sobre els projectes que té en marxa la cooperativa i sobre aquest model d’habitatge que fa 10 anys era desconegut en el nostre país, però que a poc a poc va agafant embranzida i posicionant-se com una opció per viure millor.
Com neix COL·LAB i qui el funda?
El Daniel Nassar i jo vam fundar COL·LAB fa 10 anys. En aquell moment gairebé no es coneixia ni hi havia gaires referents d’habitatge cooperatiu i, per descomptat, cap projecte acabat. Jo soc de l’Argentina, Daniel de Xile.
Què us uneix a tots dos?
Tots dos vam fer els nostres estudis d’arquitectura amb especialització en habitatge social. En el meu cas, vaig fer la meitat de la carrera en la dictadura i l’altra meitat en la democràcia. En aquesta segona meitat van tornar els arquitectes argentins que s’havien hagut d’exiliar, i va donar la casualitat que una d’elles era Celia Guevara, la germana del Che, qui va ser la meva professora durant el darrer any de carrera.
Caram! Què va suposar això per a tu?
Tenir un símbol dins la universitat del tema revolucionari i vinculat a l’arquitectura i l’habitatge, em va motivar tant que vaig saber que em volia dedicar a fer això. Al meu soci, Daniel li va passar el mateix. A Xile, era director de la ENOC (Escola Nocturna per a Obrers de la Construcció) i donava classes en la universitat, on va tenir alguns problemes a causa de la dictadura. Tots dos, per raons diferents, vam decidir anar a Europa. I d’això fa 40 anys.
En el teu cas, vas estar en altres països treballant, abans d’arribar a Catalunya.
Primer vaig anar a França a fer urbanisme. Després a Holanda, que és avantguardista en el tema social en general. Els països nòrdics ens porten molts anys d’avantatge en tots els temes socials. Si veiem la quantitat d’habitatge social que tenim aquí, que és ínfima, i els percentatges que tenen allà, serem conscients de tota la feina que queda per fer.
Com arribes a l’habitatge cooperatiu, o com arriba a tu aquest model?
Allà, a Holanda, l’any 1989 vaig trobar feina en un despatx on feien habitatge cooperatiu. Així vaig començar a desenvolupar aquests projectes com a arquitecta. En l’habitatge cooperatiu, els grups, les cooperatives, són autopromotors. No hi ha intermediaris especulatius. No hi ha el promotor immobiliari tradicional, que té un alt benefici. En treure aquesta figura del procés, l’accés a l’habitatge s’abarateix en un 30%. Però els grups no saben gestionar-ho, perquè els projectes són molt complexes. En el despatx on treballava teníem tot el ventall de disciplines. Allà em vaig poder impregnar del seu saber i vaig veure com es feien els projectes integralment.
Quina mena de projectes feies allà?
Fèiem habitatge per a diferents col·lectius, que podien ser vulnerables o no. El primer projecte que vaig acabar eren unitats de convivència i espais comuns per a joves sordmuts. Allà em vaig adonar del gran impacte que té en les persones aquesta mena de projectes. Ells vivien de lloguer en diferents edificis, però no es podien comunicar amb ningú allà on vivien. En unir-se amb altres persones amb les mateixes necessitats van guanyar molta qualitat de vida, perquè l’arquitectura, treballada a partir de la il·luminació, llums, reemplaçava les seves mancances auditives. Després d’aquest, vam fer diferents projectes per a col·lectius diversos.
Com comença la teva trajectòria a Barcelona?
Quan vaig arribar aquí, em vaig adonar que no hi havia res d’habitatge cooperatiu. En començar a treballar amb el Daniel vam saber que volíem fer alguna cosa que sortís de l’arquitectura estàndard, i aprofitar els nostres coneixements en l’àmbit social. Els primers 5 anys de crear COL·LAB ens vam dedicar bàsicament a explicar el model, a fer molta divulgació. Fins que van sortir els primers projectes.
El nostre propòsit en els projectes és també crear una sensació de família
Que tenen la particularitat d’anar tots adreçats a col·lectius vulnerables. Explica’ns-els.
Sí, ens dediquem especialment a treballar amb aquests col·lectius, i això implica que el procés i l’arquitectura són bastant més laboriosos. El primer va ser La Constel·lació a Badalona, que anteriorment es deia AflorEM. I ara tenim en construcció Ítaca Palau i El Nostre Racó, tots dos adreçats a persones grans, que es troben a Santa Maria de Palautordera. Aquest any començarem també l’obra de La Dúctil, el quart projecte, també adreçat a perfil sènior, a l’Escala. Cada projecte està realment dissenyat per i amb els usuaris finals. Hi ha un gran buit social respecte a aquests col·lectius i nosaltres fem el possible per donar-hi resposta. El nostre propòsit en els projectes és també crear una sensació de família, perquè els usuaris i usuàries se sentin realment protegits.
A qui pertany el sòl on feu els projectes? És sòl públic?
Els nostres projectes són en sòl privat, perquè les persones que ens venen a veure no tenen el perfil per entrar en habitatges de protecció oficial. Fins ara els nostres projectes els ha finançat la banca ètica, i la cooperativa és la que adquireix el solar. D’aquesta manera, aquell sòl que era privat i estava en el mercat especulatiu, passa al circuit de l’economia social i solidària.
Per acabar, quins projectes teniu a l’horitzó?
Ara estem començant amb un projecte diferent dels anteriors, adreçat a famílies monoparentals amb fills que pateixen autisme sever. Perquè aquestes mares o pares tenen un gran drama; no tenen família que, quan ells faltin, puguin fer-se’n càrrec. Volem promoure un projecte integral que inclogui cures i una figura legal que esdevingui tutora legal del fill/a i que no hagin de marxar, que es puguin quedar a viure al projecte d’habitatge cooperatiu i mantenir la seva rutina. És un repte molt il·lusionant.
