Marta Pi: «Les llars col·laboratives per a persones grans són comunitats autogestionades teixides a partir de xarxes de suport mutu»
29/04/2025
Cohousing senior Habitatge col·lectiu persones grans Habitatge cooperatiu gent gran Habitatge gent gran
La Marta Pi és antropòloga i gerontòloga social nascuda a Ripollet. Recentment ha publicat Cuidar-se en comunitat, una aproximació a les llars col.laboratives per a gent gran (Edicions UB, 2024) que recull els resultats de la seva tesi doctoral sobre aquesta temàtica. Anteriorment ha treballat coordinant projectes de gent gran i va decidir estudiar sobre aquest àmbit amb un màster en gerontologia social per la Universitat de Barcelona i posteriorment amb la tesi doctoral a la Universitat Rovira i Virgili. Actualment està vinculada al món acadèmic com a investigadora i les seves línies de recerca se centren en el gènere, la cura i l’envelliment.
A Cuidar-se en comunitat estudies el model de convivència a les llars col·lectives de persones grans. Per què comences a interessar-te per aquesta temàtica?
Jo treballava en un projecte adreçat a persones grans i un dia, en un taller de lectura i debat, vam parlar del cohousing i em va sobtar que la gran majoria no coneixien el tema. Al conèixer-lo els semblava molt interessant i pràcticament la majoria s’ho plantejarien com a una opció per anar-hi a viure, però a la vegada ho veien inviable econòmicament i una opció que difícilment resoldria les necessitats de cura a llarg termini. A partir d’aquí vaig voler aprofundir més en el tema i el que va començar sent un treball final de màster, va acabar sent una tesi doctoral sobre les cures i les llars col·laboratives.
L’accés a l’habitatge és un problema per a les persones grans?
Crec que l’habitatge és un problema en general i, tot i ser un dret, no està garantit. Per a les persones grans també esdevé un problema si aquest habitatge no està adaptat, si no és econòmicament assequible, si fomenta la soledat no volguda enlloc d’amainar-la, si té barreres arquitectòniques, si en cas que hi hagi necessitats de cura de llarga durada no es poden resoldre al domicili i podríem afegir altres problemes en funció de les necessitats de cada persona.
Què és el cohousing sènior o, com tu ho anomenes, les llars col·laboratives de gent gran?
El terme llar col·laborativa és el triat per procurar encabir-hi totes les significacions sorgides en entrevistes i observacions arran del treball de camp de la tesi doctoral. Les llars col·laboratives per a persones grans són comunitats autogestionades teixides a partir de xarxes de suport mutu que promouen l’equilibri entre els espais de cura comunitària i els espais d’intimitat. Els projectes analitzats sorgeixen en part com una resposta innovadora als problemes socials vigents, una manera de construir una societat millor, d’enfortir les relacions basades en la solidaritat, per anar més enllà de l’economia de mercat i recrear vincles socials i pràctics entre les persones.
Parlar de «llar» no és casual
Triar la paraula llar per parlar de les llars col·laboratives permet posar l’èmfasi en la dimensió d’intimitat, de confort, seguretat i calidesa que evoca aquest concepte, i no (només) en l’element arquitectònic que es podria desprendre del terme habitatge. La paraula col·laborativa és fa servir en el sentit d’habitatges autònoms amb equipaments comuns on el capital social és el protagonista. Formar part d’aquestes llars implica directament col·laborar amb la comunitat. De fet, aquesta comunitat és el motor que porta a voler compartir un espai o habitatge. Hi ha una novela de Cecilia Ahern que es diu Love, Rosie on apareix la frase “la llar no és un lloc, és un sentiment” i crec que va molt bé per entendre aquesta alternativa per viure la vellesa.
Quines són les característiques que fan aquest model més interessant en l’actualitat?
És una alternativa per viure la velles, no l’única. Per tant, depèn molt de les motivacions de les persones que ho trien. Sovint aquestes motivacions van relacionades amb estar acompanyada, mantenir una vida activa, suport mutu, no ser una càrrega, tenir espais adaptats i lliures de barreres arquitectòniques, col·lectivitzar serveis… En definitiva, voler viure i compartir amb la comunitat. El fet de formar part d’una llar col·laborativa implica també beneficis per a la societat en general: maneres de vida saludables, reduir o endarrerir les cures de llarga durada, l’increment de la participació social entre d’altres.
Com afecta pel que fa a la salut mental i emocional?
Recentment, l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) ha avaluat els efectes dels models cooperatius d’habitatge en cessió d’ús de Catalunya en la salut i el benestar de les persones residents. Conclouen que “els resultats obtinguts evidencien una millora de la salut física percebuda, el benestar i les conductes i hàbits saludables que pot estar relacionada amb la seguretat residencial i econòmica que ofereix el model amb quotes estables i més baixes». Pel que fa a la salut mental i emocional, s’observa una millora fruit de la reducció de l’estrès, l’ansietat i la sensació de solitud que genera la inseguretat econòmica i residencial i la manca de suport social. Consulteu aquí totes les conclusions de l’estudi.
Què és el que es col·lectivitza i fins on arriba l’esfera íntima en les llars col·lectives de persones grans?
“Cuidar-se sí, però fins a on?”. Aquest és un gran tema de reflexió en els grups. Viure en una llar col·laborativa és un exercici de llibertat i, per protegir aquesta llibertat, se’ls fa necessari establir quines responsabilitats volen externalitzar. I això no vol dir negar-se a la responsabilitat de cuidar, sinó fer-ho dignament en tots els aspectes que els residents destaquen com a linies vermelles,
que aconstumen a ser la cura més personal (que inclou la intimitat de la persona). Coincideixen que això ho ha de fer una persona professional. Les limitacions que impliquen les malalties neurodegeneratives acostumen a ser les més complexes d’abordar, especialment quan inclouen components d’agressivitat o de possibilitat de pèrdua de la persona.
El que es col·lectivitza o no, depen de cada projecte. Al final el que caracteritza aquesta alternativa és l’autogestió de la vellesa, per tant cada projecte decideix què col·lectivitzar i com fer-ho. A mode d’exemple, alguns dels projectes que he analitzat funcionen amb pagaments mensuals que responen a les quotes d’ús de l’habitatge i les quotes pels serveis contractats, que varien en funció de cada projecte. Hi ha projectes que també incorporen una quota per fer front a la dependència, es mutualitzen les cures, independentment de si la persona requereix d’aquesta atenció o no.
Quines són les principals diferències amb el fet d’estar a una residència?
És una alternativa per viure la vellesa, una alternativa a les residències i a d’altres, però no és dicotòmic. Possiblement si et decantes per unes residències és perquè tens unes necessitats que consideres haurien de quedar cobertes per aquestes, mentre que si et decantes per una llar col·laborativa, sovint hi ha altres raons darrere. Va més enllà de l’habitatge, va de cuidar-se. No és una alternativa a la residència, jo diria, sinó una alternativa més per viure aquesta etapa de la vida, basada en l’autogestió i la vida comunitària.
D’entrada podria semblar que és una solució més adequada per a persones que estan soles, sense família. És aquest el perfil d’usuàries?
No, hi ha perfils diversos, però moltes d’elles sí que tenen família, estan casades o tenen fills, però trien les llars col·laboratives perquè veuen en aquesta opció una alternativa que va més enllà de l’habitatge. Sí que es cert que a dia d’avui, les llars col·laboratives que ja conviuen tendeixen a encabir un perfil similar: persones blanques, amb un nivell educatiu mitjà o alt i de classe mitjana. Grups ètnics o col·lectius amb baixos recursos sovint queden exclosos, ja sigui per les dificultats econòmiques que en alguns casos pot suposar l’accés o per preferències personals. Tot i així, s’està
lluitant per tal d’intentar revertir aquesta tendència i que aquest sigui un model accessible.
Quins exemples tenim a Catalunya? Quins has estudiat amb més deteniment?
Establir un número concret és complicat ja que en el camí d’arribar a la convivència hi ha projectes que es desfan, a la vegada que molt sovint apareixen nous grups que volen aconseguir conviure.
En el meu cas he analitzat 7 llars col·laboratives, 3 en convivència i 4 en formació. El que analitzo és una fotografia estàtica que respon al moment de la recerca, però cal tenir present que son projectes vius, dinàmics i en canvi constant. Per ordre d’entrada al camp, les que estan en convivència són: La Muralleta, a Tarragona; Trabensol, a Torremocha de Jarama, un municipi situat a la serralada madrilenya i Los Milagros-Santa Clara, a Màlaga.
Dels projectes en formació, n’hi ha 4, també cadascun particular per alguna raó, però en aquest cas tots a territori català, ja que a diferència de les estades d’un mes que vaig fer als que estan en convivència, els que estan en formació requerien d’un seguiment més distés en el temps i poder participar de les trobades que anaven fent al llarg del temps. Són: El Cohabitatge Sant Hilari, a Sant Hilari Sacalm; la Cooperativa senior 50/70, a Cerdanyola del Vallès; Walden XXI, a Sant Feliu de Guíxols; i Can 70, al barri de Sarrià de Barcelona.
Quines limitacions té el model a l’hora d’expandir-se? Encara hi ha molta gent que no n’ha sentit a parlar mai.
Cal una musculatura àmplia, articular tots els projectes en xarxes, taules… per tal de poder fer pressió i també per poder garantir una participació més heterogènia. Actualment s’està fent, però en el moment de la recerca no era tan majoritari. Una gestió público comunitària podria millorar l’accés a persones diverses. Hi ha diverses maneres d’establir relacions amb l’Administració, com la cessió del sòl, el suport econòmic, crear un marc legal propi, etc. Altres barreres a superar també son la sostenibilitat i viabilitat del projecte en una societat amb un fort component individualista, sobretot en temes com la gestió de la dependència. El model de cures en el nostre territori recau en les famílies (en les dones de les famílies), però en aquests espais les famílies no estan presents en aquesta quotidianitat, i el senior cohousing fins al moment no està reconegut dins la cartera de serveis socials, amb algunes excepcions, per tant les cures s’han de resoldre dins la comunitat buscant solucions que garanteixin la sostenibilitat econòmica i grupal. Tot i això, la legislació en relació a la gestió de la dependència es troba en procés de canvi i aquests canvis sí que recolliran les llars col·laboratives com una alternativa per viure la vellesa.
Per acabar, quin creus que és el moment més òptim per començar a donar forma o buscar un projecte d’habitatge cooperatiu sènior?
Hauria de ser abans del que les persones s’ho plantegen, sovint empeses per la roda productivista que implica que, en el moment de deixar de treballar i jubilar-se és quan et planteges què fer en endavant. Aquests projectes avui requereixen d’un relleu generacional per tal de ser sostenibles i no tothom pot tenir la mateixa edat en el moment d’accedir a l’habitatge. Per aconseguir-ho, molts projectes estableixen limitacions en l’accés, com pot ser l’edat (70 anys en alguns casos) o que en el moment d’anar-hi a viure puguis resoldre per tu mateixa les necessitats de la vida diària.
Si comptem que ens jubilem als 67 anys i que en alguns projectes l’edat límit d’accés són els 70 anys, però que estan trigant entre 7 i 10 anys per arribar a la convivència, no acaben de sortir els números. De nou, no es pot estandaritzar ja que cada projecte fa i desfà en funció dels seus interessos i necessitats, però el fet d’anar-se expandint com s’està fent i que cada cop més gent ho conegui, permet també plantejar-s’ho com a alternativa abans. A la vegada, amb aquestes col·laboracions público comunitàries també s’aconsegueix que les dificultats derivades del capital econòmic o social es vagin reduint.
